Variants i sinònims: Anar a matar jueus.
Origen: Diu Josep Maria Huertas:
La Setmana Santa ja no és el que era, però en el record de molts hi ha alguns costums desapareguts i tan poc lloables com el de matar jueus. Josep Pla evocava el 1919 aquest costum de Dijous Sant que, segons ell, anava de baixa respecte al que havia viscut de nen: «En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus». Val a dir que sovint eren els pares qui esperonaven els fills a complir aquest ritus més aviat lamentable.
El dia de Dijous Sant, nens i nenes ─sobretot nens, que són més guerrers─ agitaven sense parar els xerracs ─les joguines de què parla Pla─ fent tot el soroll que podien mentre algú, un adult potser vestit amb sotana, recordava que ho feien per «matar jueus», ja que aquests havien mort Jesucrist a la creu. Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase «anem a matar jueus» era prou colpidora.
Pla certificava, quan escrivia els seus records: «Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc».
Un altre costum, aquest sense cap rerefons d'intolerància com en el cas del de «matar jueus», era el de celebrar la resurrecció de Crist, el Dissabte de Glòria. Un lloc on tenia un especial significat era al carrer d'Aragó de Barcelona, travessat per la rasa del tren, on el rebombori es mantenia encara als anys trenta. Amb un pal alguns, amb una maça uns altres, anaven a picar en el ferro colat d'uns gerros que culminaven les tanques de la rasa. El so era com esquerdat, però als nens de la rodalia els agradava. Aquell dia tenien permís per fer tota la cridòria i tot el soroll que volguessin.
Entrades
(des de l'1 d'agost de 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada