«Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte. [...]
Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.
Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.
Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó.
Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.
En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”. A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.»
Aquest petit boldró d’estels que en termes astronòmics s’anomena les Plèiades i que es troba situat just al damunt de la constel·lació del Bou o Taurus, per Sant Joan, de bon matí, les tornam a veure. Són set estels principals i moltíssims de menor magnitud. La gent del camp i de la mar, té ben observat el curs de les Cabrelles i les seves posicions envers del sol ja que es mouen en la mateixa direcció, però fan més via: cada mes li prenen dues hores d’avantatge, de manera que en un any fan una volta més que el Sol. Són invisibles des de dia primer de maig fins a Sant Joan. La sortida i la posta de les Cabrelles serveix de guia horària a pagesos i mariners.
En alguns indrets, entre el bestiam de les processons de Corpus, hi figurava un bou. El Bou barceloní tenia el cap de cartró i el cos cobert amb una àmplia gualdrapa que tapava en part els homes que el portaven. La seva principal missió era d'armar avalots i empaitar la quitzalla. Per això, quan pels carrers on hi havia bullícia, es deia: "Sembla que hagi passat el Bou de Corpus!"
Aquests dos monestirs van entaular una pugna molt aferrissada per tal d'establir la prioritat entre ells. Cadascuna de les comunitats es creia la més antiga i, per tant, que el seu abat tenia un lloc de preferència al seu contrari en les grans solemnitats i cerimònies reials i religioses. Cadascú creia que s'havia de situar a la dreta del rei i de l'arquebisbe. Els de Santes Creus deien que llur monestir havia estat fundat pel cavaller Galceran de Pinós, en agraïment d'haver-se alliberat del captiveri del rei moro de Granada.Explicació: Aquest plet, sorollós i transcendent, va originar el refrany: Remoure Poblet i Santes Creus, per indicar que un afer ha estat molt laboriós i que ha calgut cercar molt.
Els monjos de Poblet no negaven la raó del que deien els de Santes Creus, però objectaven que el comte de Barcelona no es va entretenir a ajudar el rei de Castella a treure els moros del seu reialme fins que hagués netejat els sarraïns de les seves terres i que, per tant, la presa i conquesta de les serres de Prades i d'aquesta vila i la de Siurana i la fundació de Poblet en record d'aquelles gestes era anterior a la conquesta d'Almeria. El plet durà molts anys. El papa va enviar un emissari especial des de Roma per tal que examinés personalment els documents.
Els de Poblet van témer que els de Santes Creus no subornessin o no compressin l'emissari pontifici i mentre va restar a Poblet, per tal que no falsegés o no s'emportés cap document, no el van deixar ni un moment sol. Sempre va anar amb tres monjos al costat, que àdhuc quan dormia no es movien dels peus del seu llit i el vetllaven sempre. No li van deixar tocar ni un paper. Tot el que va demanar per veure, li ho van cercar, li ho van desfer i li ho van sostenir davant dels ulls dels tres monjos posats al seu servei i no li van deixar ni tan sols posar la mà damunt de cap document.
Aquesta desconfiança va indignar el papa, que no volgué decidir el plet i va morir sense donar la raó a cap dels dos monestirs. El nou papa va haver d'estudiar el cas, puix que el va escamar la conducta del seu predecessor, i van haver de passar molts anys abans no es va decidir a donar la raó a la comunitat de Poblet.
Les diferències entre ambdós monestirs van transcendir a fora. El poble es va dividir, i, mentre uns donaven la raó als pobletans, altres creien que la tenien els de Santes Creus.
Afectar ser bovo, simple ó beneít, siguent en realitat astut y molt espavilat, vate así el modisme que desde antich s'els aplica als naturals ó fills d'eixe póble de la provincia de Castelló de la Plana, y de rebot á tot el que sent més pillo que bonico y un gat molt corregut, en tot y en això fa el tio non sabo, y si li la pòt pegar á quansevòl, no s'ho deixa per perea; per lo tant no's estrany que s'use en tot este reine, y que á lo millor s'el posém tots en boca quant ve al cas, apropiantli també pera fer boca esta cansó:Pera dolçainers en Tales,
pera espaviláts en Onda,
pera banys en Vilavella,
pera bovos en Alcora.
«Se refereix este refrany a la següent anècdota o xascavall: Diu que eren dos germans que se n’anaren a pescar a un riuet, emportant-se’n per a esmorzar una caçoleta de sang fregida amb ceba. Lo u anava davant, duent els aparells de la pesca i l’altre seguia darrera amb la caçoleta de sang. Este s’entretenia pel camí, ficant els dits a la caçoleta i menjant-se la sang amb el major dissimulo. Ho và vore el de davant i del tot incomodat reprengué al seu germà dient-li: A eixe pas no aplegarà la sang al riu…»
«No ser una riña o una pelea tan dura ni tan violenta como en un principio se creía. Era habitual que en la antigüedad muchas batallas se celebraran cerca de los ríos, por el simple hecho de que estos suponían una primera defensa de las ciudades. Como la ciudad solía estar enclavada en una zona alta, era lógico, pues, que la sangre de los muertos y heridos corriera hacia el río.»
La Setmana Santa ja no és el que era, però en el record de molts hi ha alguns costums desapareguts i tan poc lloables com el de matar jueus. Josep Pla evocava el 1919 aquest costum de Dijous Sant que, segons ell, anava de baixa respecte al que havia viscut de nen: «En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus». Val a dir que sovint eren els pares qui esperonaven els fills a complir aquest ritus més aviat lamentable.
El dia de Dijous Sant, nens i nenes ─sobretot nens, que són més guerrers─ agitaven sense parar els xerracs ─les joguines de què parla Pla─ fent tot el soroll que podien mentre algú, un adult potser vestit amb sotana, recordava que ho feien per «matar jueus», ja que aquests havien mort Jesucrist a la creu. Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase «anem a matar jueus» era prou colpidora.
Pla certificava, quan escrivia els seus records: «Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc».
Un altre costum, aquest sense cap rerefons d'intolerància com en el cas del de «matar jueus», era el de celebrar la resurrecció de Crist, el Dissabte de Glòria. Un lloc on tenia un especial significat era al carrer d'Aragó de Barcelona, travessat per la rasa del tren, on el rebombori es mantenia encara als anys trenta. Amb un pal alguns, amb una maça uns altres, anaven a picar en el ferro colat d'uns gerros que culminaven les tanques de la rasa. El so era com esquerdat, però als nens de la rodalia els agradava. Aquell dia tenien permís per fer tota la cridòria i tot el soroll que volguessin.
Denota que si s' hagués obrat de diferent modo de lo que s' ha fet, s' hauria obtingut un altre resultat mes falaguer ó profitós.
Sens dupte fa referéncia á la conducta que l'apóstol Sant Pere va seguir ab son diví Mestre, negantlo tres cops seguits, la nit aquella en que Jesús sigué presentat devant de Caifás, ab tot y haberli'l Senyor vaticinat cuan tingué lloch el sopar ahont fon descuberta la traydoria de Judas: «Aquesta nit avants de que apunti el dia y'l gall canti tu'm negarás tres vegadas», li digué'l Senyor; á lo que Sant Pere esverat va contestar que ell no faria may semblant cosa; pero se cumpliren las paraulas del Redemptor y fou negat una, dugas y tres vegadas pe'l apóstol, y allavors el gall ab son cant vingué á recordarli sa poca fermesa de carácter y fou cuan, segons els
evangelistas Sant Lluch y Sant March, sortí del palau del Gran Sacerdot y's posá a plorar amargament.
Era l’hora de l’alba d’un dia de l’any 1300, en plena guerra entre el rei Carles II d’Anjou, dit el Coix, i Frederic d’Aragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els «cavallers de la mort», es preparaven per a l’atac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc d’Alagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.
De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional –«Desperta ferro!»– i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les –diu Ramon Muntaner, el narrador d’aquesta història-, les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent.
Naixia, així, el mite i la història dels almogàvers.
Desperta ferro! o Desperta ferres!: crit de guerra dels almugàvers, que el llançaven abans d'entrar en batalla al mateix temps que ferien de grans cops les pedres amb els ferros de les llances, segons reconta el cronista Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts per les peres, si que foch ne feya cascú exir, axí que paria que tot lo món fos luminària, e majorment com era alba. E los francesos qui vaeren açò maravellaren-se'n, e digueren què volia dir allò. E cavallers que hi havia que ya s'eren trobats ab los almugàvers en Calàbria en feyt d'armes, digueren-los que açò era costuma dels almugàvers, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era hu d'aquells comtes de França:—A Déus, dix ell, què serà açò? Ab diables nos som trobats! que aquells qui ferre desperten, par que'n cor han de ferir!» (Muntaner Cròn., c. 191).
Escrits
Tots els comentaris
