«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»
Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.
Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."
En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."
[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.
(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)
Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda:
Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós.
La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys. Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic. Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament.
Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies.
Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost es celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge.
Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran:
"Manresans, lladres, pillos i gormands".
La missa solemnis qu's celebra amb ministres popularment és dita missa major. D'aquí la parèmia que fa: la missa major es missa de senyor, volent significar que al dit acte religiós, per la seva mes llarga duració, no poden assistir-hi els obrers sino en especials solemnitats de l'any. En canvi, als senyors desenfeinats, els vaga prou d'oir la missa solemne, malgrat la seva llargada.
Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.
Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.
Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.
Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.
Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.
Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.
Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 51.Hi ha dites que traspassen el temps, i que ningú no sap ben bé d'on procedeixen. Una és «Esguerrats cap a Sants», i sembla que el seu origen està en un personatge realment curiós, el Profeta, motiu que van donar al mestre Nicasi Maria Unceti, també conegut com el curandero de Sants.
Cap a finals del segle XIX Unceti ensenyava els seus coneixements en un centre espiritista que havia obert en una finca amb jardí i arbres fruiters al carrer de Miquel Àngel, i la seva fama va trascendir fins al punt que figura en alguna guia urbana de l'època com un lloc digne de visitar. Però la fama d'Unceti havia començat molt abans.
Com a mestre, anys enrere donava classes en una escola coneguda com Elemental Lliure, que era a la carretera de Sants i hi anaven setanta-dos alumnes. Es va saber que curava alguns nens de malalties que altres persones, metges o farmacèutics, no sabien com resoldre. Hi va haver un moment que venia gent de fora de Sants, i no només de Barcelona sinó d'altres llocs de Catalunya i d'Espanya. L'home es va creure tan important que el 1870 va convocar una trobada de cecs, coixos i invàlids per guarir-los dels seus mals, com si fos Jesucrist rediviu. Davant la multitud prevista les autoritats van témer que hi hagués un problema d'ordre públic i el van detenir, però des d'aleshores es va dir que qui estigués esguerrat, que anés cap a Sants, on Nicasi Maria Unceti l'alliberaria del seu mal.
En definitiva, sembla que l'home creia en l'espiritisme i en les seves bondats per afrontar els mals d'aquest món. Si nés no, va muntar el seu centre espiritista a la torre del carrer de Miquel Àngel, una bonica finca que va desaparèixer amb el curandero de Sants, pocs anys després d'haver gaudit de tanta fama.
Xauxa és una provincia de l'altiplà de Perú, coneguda per la fertilitat de les seves terres, el paisatge verd i l'aire saludable. Tenia fama de repòs obligat per als malalts amb problemes respiratoris que sanaven en arribar a Xauxa. Els indians que es van fer rics a Amèrica duien d'allà aquesta fama. La fantasia popular li acabà atorgant les mateixes qualitats que el paradís i l'expressió «Això és Xauxa» va servir per descriure situacions d'abundància.
Un vaixell cap a Xauxa
Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.
Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!
Escrits
Tots els comentaris
